Bé, seguint el suggeriment de la Laura, m'he decidit a redactar els "encontres a la tercera fase" amb el guru del codi lliure: el molt honorable Richard Stallman. De moment he "buidat tot el que portava dins", en quan tingui temps ja milloraré una mica la redacció, disculpeu les molèsties ;) A tot cas podeu afegir tots els comentaris que volgueu amb el dos camps ce formulari aque hi ha al final de la pàgina.

Per on començar... doncs em sembla que tots coneixeu els previs: em vaig oferir a allotjar-lo després de veure un missatge a la llista de la Càtedra PL, i després d'un intercanvi considerable de correus-e, es va decidir per la meva candidatura. En aquest intercanvi, el calendari va evolucionar de cercar allotjament pel dia 23, passant pel 24 fins al definitiu dia 25, Nadal.

Després d'aquest rigorós procés de selecció, va venir la fase "endevina, endevinalla" per triar el menú. En primer lloc, després de rumiar-ho amb l'altre finalista en el concurs d'allotjament, vam proposar-li un sopar basat en productes de la terra. La resposta va ser contundent, no li agrada ni el pa amb tomàquet, ni les truites... en cap cas però, feia cap suggeriment sobre el que li estaria bé. Així que el segon intent es basava en una dieta a base d'hamburgueses, pasta, pizza... diríem que la típica nord-americana. Tampoc i va haver sort! Aquest cop la resposta us la vaig haver d'ensenyar, perquè la meva sorpresa havia de compartir-se: simplement no li semblava interessant res del que li proposàvem. Tan mateix, es va decidir a "ajudar-nos" i mostrar què li estaria bé a través d'una subtil pregunta: "saps cuinar fideuà?". Home, la veritat és que no, tinc gent propera que em podria adoctrinar... però no precisament el dia de Nadal! Tot i així la resposta va ser el més positiva possible: hi estem treballant.

En paral·lel, s'havia introduït en la conversa una pregunta educada per saber si li faria res que vingués alguna persona més al sopar. Des del primer moment ja va puntualitzar que desitjava saber exactament el nombre exacte de persones que amb exactitud vindrien al sopar, ja que "el nombre és molt important". Així que en un esforç de precisió per a satisfer les supersticions pitagòriques li vaig enviar la llista exacta d'assistents, en total, exactament sis comptant-lo a ell. Doncs bé, es veu que el número no era exactament el que s'esperava, així que exactament em va dir: "tell them no". Pel mig va donar a entendre, que amb tanta gent s'atabalava i no es podia parlar amb tranquilitat. Aquell dia va ser dur, però vaig haver de dir que no als amics que em feia gràcia convidar a sopar a casa meva.

Tot plegat, vint-i-quatre hores abans del dia de Nadal, en conversa telefònica amb en Francesc -l'altre candidat que tenia l'honor de poder assistir al sopar- ens estranyàvem de no saber encara a quina hora arribava. Vam imaginar que es deuria a qüestions de seguretat, ja que si venia amb avió, bé havia de saber a l'hora d'aterratge... La decisió va ser donar-li els nostres telèfons mòbils -ja que ell no en té, declaradament per motius de seguretat, ara bé compta amb que els demés sí que en tinguin- i esperar la seva trucada... què romàntic.

Així que ens situem ja al migdia de la diada de Nadal, de camí cap a casa la família per fer un d'aquells àpats tan mediterranis... ho dic per la sobretaula... i de cop sona el telèfon! És l'RMS, diu que ja ha aterrat i que com quedem. Què? ja estàs aquí? Que com quedem? Doncs bé, no ho sé, a tot cas espera un moment que parlo amb el Francesc. Ah! no és possible contactar de nou amb tu perquè m'estàs trucant des d'un mòbil prestat? Val, doncs res, a les tres en punt hi haurà algú esperant-te a l'Estació de Sants.

En aquells moments tenia entre mans el que s'anomena una patata calenta... Trucada al Francesc, i pla d'emergència: ens trobarem a Plaça Espanya i li passaré les claus de casa meva amb un mapa per indicar-li com arribar-hi, així podrà recollir ell mateix al molt honorable mentre jo atenc a les meves obligacions familiars. Surrealista, molt surrealista el moment en que ens trobem davant del Plaza Hotel, identificant-nos per la vestimenta i en dos minuts intercanviem el material i fugim cadascú cap un costat.

A casa els meus pares tothom reia amb l'anècdota, tot i que a la cinquena trucada al mòbil mentre dinàvem la conya s'anava transformant en emprenyamenta. Era el Francesc, que pobre, un cop arribat a casa meva -abans havíem parlat perquè no es trobaven a l'estació, perquè no sabien quina porta era...- estava essent interrogat per a saber com connectar-se a internet. Mentre li explicava el va interrompre "el elegido". Segons després, em transmetia la petició: diu que si tens xoriço, que té gana. Doncs no en tinc al pis com hauràs pogut comprovar. Diu que, si en tens aquí al dinar familiar, en portis una mica després quan vinguis. D'acord, així ho faré. Caram, aquest episodi vaig decidir no comentar-lo a taula...

A les set, sota una pluja gelada, arribo a casa meva. En Francesc em rep amb un somriure d'alleugeriment i em diu si em puc quedar un moment amb la criatura que ell baixa a comprar-li quelcom més de menjar, ja que el que hi havia a la nevera no li agradava. El deixo fugir, mentre m'explica que acaba de marxar la periodista que havia vingut a entrevistar-lo. Acabo doncs, d'entrar a casa meva. Em dirigeixo al menjador, per a veure en persona, la persona que tants cops he llegit i personalment trobo tan interessant. Allà està, la imatge -us ho juro- em va recordar al Java de la Guerra de les Galàxies: estava estirat al meu sofà, amb la samarreta per sobre la panxa, i el melic a l'aire. Hi! Em respon el mateix sense apartar la mirada de la revista que estava llegint. Silenci. Decideixo doncs treure'm l'abric, passar pel bany... allò que se'n diu arribar a casa. En aquestes accions quotidianes observo que han desaparegut totes les meves plantes, que estan al replà de l'escala. Pel que vaig saber més tard, el visitant els té fòbia...

El segon intent de conversa va ser igual de fructífer, així que simplement m'assec a la mateixa sala i faig un parell de trucades tement no molestar al profeta. Sembla que no, que no el molesta. De fet sembla que no, que no està present. Arriba en Francesc i m'ofereix un ric i intens diàleg: està flipant. Des que s'han trobat que tan sols han intercanviat monosílabs i substantius sobre el que volia menjar. Li preguntem -per educació- com es troba, i ens diu que bé, que li agradaria sopar. "Manos a la obra" ens posem el a la cuina, a preparar una amanida i una fideuà precuinada de segon. Entre riure i riure, ens anem coneixent amb en Francesc, que és el que va resultar més interessant de la vetllada.

Acabat de preparar el sopar, ens dirigim al menjador on ens trobem l'eminència treballant amb el portàtil. Sense molestar-lo gaire parem taula. Silenci. Asseguts ens mirem mútuament amb en Francesc i li oferim començar. Fa alguna broma sobre el gran tamany de l'amanida, que ràpidament va anar minvant. La conversa es dóna bàsicament entre els dos cuiners, ell entretant va picant tecles i amanida... Davant de les primeres preguntes ens informa: està cansat de qüestions trivials, que sempre li fan. Sembla doncs que no estem a l'alçada. La fideuà sembla que tampoc està a l'alçada, perquè feia dos dies que n'havia menjant a un restaurant de la Barceloneta, i no era igual. No et fot!

L'arribada del gelat de les postres desperta el seu costat "ssssh..." i decideix separar-se del portàtil i tornar al sofà a degustar el final de l'àpat. Fa broma, i amb el Francesc, davant per davant, ens mirem amb un somriure, sembla que està viu i té sentiments. Però l'entusiasme no dura gaire, ja que al mostrar-li un llibre de fotografia sobre motius a les façanes de Barcelona, ens diu que tot el que és visual no li interessa el més mínim, que només li atreu el fons. Bé, li suggerim que al nostre entendre darrera de tots aquells elements visuals hi ha molt de fons. No, sembla que ningú el pugui fer canviar de punt de vista -per cert, metàfora basada en un punt irrellevant per a ell-. Desencís.

El final del gelat el torna al portàtil i el silenci ens porta a plantejar acabar la vetllada. Al acomiadar-nos, després d'un breu agraïment planteja que l'endemà al matí li costarà molt baixar la maleta per les escales. Però, és clar, a aquelles alçades de la nit, ni jo ni el meu company de penes, tenim cap motivació per ajudar aquella ànima en pena. La meva esquena estava lesionada des de feia quatre dies en en Francesc havia decidit agafar el primer tren de tornada a Girona...

Fins aquí el cos de l'assumpte, però encara falta en desenllaç. Quin? us preguntareu, doncs "el día despúes". Quan vaig arribar a casa, em trobo un suposat paper de regal estripat per sobre el meu llit, el sofà ple d'engrunes -bé, jo en diria directament racions de pastissets de pasta fullada-, la taula del menjador amb trossos de carbó ensucrat, i el que és pitjor, la tassa del vàter plorant per a que algú li passés l'escombreta. Quin gust. Tot un plaer. Simplement vaig riure, quan vaig veure que a la nevera ja no estava l'ampolla de pepsicola -fa boicot a la cocacola...- que ell mateix havia portat.

Continuaré admirant les seves idees i defensa del programari lliure, però ja no podré oferir-li lloc per dormir. Ho sento, és una qüestió de dignitat. Què obscura és la intel·ligència...

jor;)i